domingo, 6 de enero de 2013

El meu moviment literari favorit: EL SURREALISME



El surrealisme és el moviment que més interessant i original m’ha semblat des de que tinc memòria. Com que sempre m’ha fascinat el món dels somnis, així com la psicologia, és natural que em senta atreta per un moviment estètic basat en la teoria psicològica de Sigmund Freud, pare del psicoanàlisi, que li va donar a l’inconscient (que es manifesta, per exemple, en els somnis) un estatus científic.

Així, les obres surrealistes reflecteixen el món que jo considere, dins de la seua estranyesa, més bell. Els poemes i les narracions surrealistes, desproveïts de lògica, compleixen amb la seua intenció d’evocar aquest món, i presenten multitud d’elements onírics que fan que, al llegir-los, visualitzes en la teua ment escenaris i fets que s’assemblen enormement als que apareixerien en un somni, de tal manera que sents la sensació d’estar somiant. A més, pense que la tècnica d’escriptura automàtica, consistent a explorar els estats d’inconsciència per tal d’aconseguir un discurs lliure de tota mena de lligams amb el món conscient, és una forma brillant d’aconseguir els resultats esmentats, i crec que no fa falta dir que, quan va sorgir, va ser una tècnica molt innovadora, i pot ser que encara avui es veja com una cosa que trenca amb les tècniques d’escriptura habituals.
 
Per tant, no és d’estranyar que pense que el millor moviment avantguardista és el surrealisme. Mai ha hagut un moviment que done lloc a uns textos tan curiosos i tan bonics, i és possible que no s’arribe a inventar. Clar que cap la possibilitat de que la meua passió per aquest moviment es dega simplement a que tinc cor de científica, però això no li lleva raó a tot el que he dit, no?

domingo, 23 de diciembre de 2012

Alícia al País de les... Meravelles?



Qui no se’n recorda d’Alícia al País de les Meravelles? Probablement siga la pel·lícula més estranya que Disney haja tret a la llum, encara més que les de Tim Burton (de fet, la Alícia de Disney és més rara que la versió que va fer Tim Burton), que ja és dir molt. Ni tan sols sembla que siga per a xiquets amb açò de: “Que li tallen el cap!”.
 
Doncs, bé, sembla que la pel·lícula de dibuixos era massa colorida i alegre per a alguns. Li faltava sang, un ambient més sinistre i obscur, per a arribar a donar autèntic por. Per això, el 6 d’octubre de l'any 2000 eixí un joc anomenat American McGee’s Alice, del dissenyador de videojocs American James McGee. Però no parlaré d’eixe joc, sinó de la seua segona part: “Alice: Madness Returns” (“Alice: la bogeria torna”).

En aquest joc, Alice està molt lluny de ser eixa alegre xiqueta rossa d’ulls blaus; és una adolescent amb cabell obscur i ulls verds que sempre està trista; i no només trista: està boja (l’Alícia dels dibuixos també devia estar-ho). De fet, el joc comença amb una escena en què Alice està amb el seu psiquiatra. El motiu de que no estiga bé de la ment és que, anys arrere, la seua casa es va incendiar i tota la seua família (els seus pares i la seua germana) va morir, sent ella l’única supervivent. Alice se sent culpable i es pregunta si fou ella qui va causar l’incendi; per tal de recuperar els seus records, ha d’endinsar-se en el seu País de les Meravelles. El problema és que, com que el País de les Meravelles és un producte de la seua ment, al estar boja i plena de sentiments de tristesa i culpabilitat, el seu país imaginari està “trencat”. Les criatures que haurien de ser adorables s’han convertit en monstres macabres, i els paisatges que haurien de ser bonics, són totalment tètrics.

Així, el joc consisteix en una aventura pel País de les Meravelles, derrotant monstres i superant trampes i trencaclosques, per a aconseguir que Alice recorde, amb l’ajuda d’un gat risó un poc estrany i d’un barreter no molt simpàtic, el que ocorregué la nit de l’incendi.

Encara que, per desgràcia, no vaig passar-me el joc, vaig jugar el suficient per a saber que m’encanta. Si us agraden el jocs un poquet macabres, sàdics, tètrics, tristos, tràgics... us recomane, sense cap dubte, Alice: Madness Returns.


domingo, 7 de octubre de 2012

Superherois del còmic i de la realitat


El món dels còmics és molt gran, superherois amb molta varietat de poders i els respectius vilans que els enfronten. Uns dels còmics més famosos que hi ha són els de l´univers de Marvel, que conté moltíssims personatges, com els X-Men, Hulk, Spiderman i altres molt famosos. Uns altres còmics, també molt coneguts, són els de DC Comics, que van ser els creadors de personatges com Batman, Superman i Wonder Woman, entre altres.

Aquests còmics han tingut una gran influència en la gent, tant jove com adulta, d'aquesta època, ja que ara més que mai es publiquen pel·lícules sobre aquests superherois, com per exemple la pel·lícula de Thor, de Iron Man o de Hulk. Els joves aficionats, fins i tot, participen en convencions d'aquests còmics, en les que moltes vegades hi participen disfressats del superheroi que més els agrada, però són només il·lusions de joves adolescents o aquests superherois podrien existir?

Durant aquest estiu vaig descobrir un programa que es deia Els Superhomes d'Stan Lee (aquest home és el creador de l'univers de Marvel). En aquest programa Stan Lee enviava a l’home més elàstic del món a viatjar per diferents països per a buscar homes amb habilitats sobrenaturals. Van trobar-ne molts amb qualitats molt variades, com ara "L’home amb la millor memòria del món", capaç de memoritzar el preu d'un gran nombre d'articles d'un supermercat; o "L’home llop", que es tracta d’un home que conviu amb els llops sense problemes, degut a uns trets facials que fan que es puga comunicar amb els animals.
 
Aquest programa fa veure a la gent que no tot és fictici, perquè hi ha vegades que les persones són extraordinàries: un home que prediu el futur, "L’Home de l’Ultramarató", que va córrer durant més de 80 hores i 44 minuts... Habilitats que fan de l´existència humana una cosa sorprenentment curiosa. Però... i tu? Tens alguna habilitat especial? O és que mai t'has parat a pensar-ho?


sábado, 11 de junio de 2011

Estiu

L'estiu és la meua estació de l'any favorita. En estiu, els dies són més llargs i les nits més curtes, fa molta calor, es pot anar a la platja, menjar gelats... I, a més, no hi ha institut! Ara estem a 11 de juny, és a dir, que tot el món està resant per a no suspendre cap assignatura (jo inclosa).


Falten deu dies per a que comence l'estiu, és a dir, que comença el dia 21 de juny. Espere que no em quede cap assignatura perquè seria horrible tindre que estar estudiant en estiu, amb el calor que fa i amb tot el món anant a la platja, a la piscina... Amb nou mesos d'estudi és més que suficient!

Estic morta de nervis per saber si he aprovat biologia o no, i també estic matant de nervis als meus amics, al meu nuvi i a la meua família... Per tant, com durant una estona vull esplaiar-me sense molestar a un ser viu, per què no usar aquest blog?

De totes formes, no hi ha molt més per a dir... Tan sols que estic desitjant que arribe el dilluns a les onze, més o menys, i que espere que tots el estudiants tinguen molta sort! ^^

sábado, 4 de junio de 2011

Sum 41!

Sum 41 és un dels meus grups favorits. Toquen Punk rock, melodic hardcore, alternative rock, alternative metal, pop punk i rapcore. La banda està formada per Deryck Whibley (cantant, guitarrista), Jason McCaslin (baix, corista), Steve Jocz (bateria) i Tom Thacker (guitarrista, corista).



M'agraden molt, a més de per la seua música en sí, per les lletres de les seues cançons. No és el típic grup que parla tan sols d'amor. La veritat és que no sé dir sobre que solen parlar. Tenen, per exemple, una cançó sobre política (March of the dogs), una d'amor (With me) i, les altres, són de temes distints. Per exemple, en The hell song diuen que tot el món té problemes, Best of me és una cançó de disculpa, etc.

Em sent identificada amb algunes de les seues cançons. En les seues lletres parlen de coses abstractes, com la vida, com en Happiness Machine. Un fragment de la cançó, traduït, és:

I els dies simplement passen
deixant preguntes en la meua ment,
supose que trobaré les respostes
algun dia en una altra vida.

En definitiva, m'agrada molt Sum 41 tant per la seua música com per les seues lletres i recomane aquest grup!

sábado, 28 de mayo de 2011

Para Para

El Para Para és un ball d'origen japonés que consisteix en el moviment, principalment, de braços i mans, mentre que els peus tan sols es mouen d'un costat a un altre o romanen estàtics. Es practica al ritme del Eurobeat.


Cada cançó té una coreografia diferent. El ParaPara es divideix en tres parts: intro (principi i final de cada cançó), melos (estrofes) i sabi (tornada), cada una amb els seus passos de ball.

Aquest ball té distintes variants depenent del tipus de música amb què es balle, les més conegudes són el TechPara i el TraPara. Presenten diferències mínimes, basades únicament en la velocitat del ball.

El nom "ParaPara" va nàixer quan, en les discoteques, la gent, al ballar la cançó “Take On Me” del grup A-Ha, tatarellava la tornada de la cançó: "Paraparapapapa paparaparaparapara papapa".

A mi, personalment, m'agrada molt aquest tipus de ball. Pense que és molt alegre. Sé ballar algunes cançons i em sembla una bona forma de llevar-se estrès i divertir-se una estona.

domingo, 27 de marzo de 2011

Embaràs psicològic

L'embaràs psicològic (també anomenat imaginari, utòpic o pseudociesis) és una malaltia que consisteix en que una dona pensa estar embarassada sense estar-ho realment.

Això passa, normalment, per els desitjos de la dona de quedar-se embarassada, quan arriben a ser obsessius. També es pot produir per por a quedar-se embarassada, cosa que pot ocórrer entre les adolescents. No obstant, aquesta malaltia és més comú en els animals que en les persones.

Un cas conegut de embaràs psicològic és el de Bloody Mary (María Tudor; María I de Inglaterra). Aquesta reina va passar per dos falsos embarassos, causats per la pressió de tindre un hereu.

Les dones que pateixen pseudociesis presenten els símptomes de un embaràs real:
-Retard de la menstruació d'una duració de 9 mesos.
-Augment del volum abdominal.
-Modificacions de les glàndules mamàries.
-Sensació de moviments fetals.
-Estovament del coll uterí.
-Nàusees i vòmits.
-Augment de pes.
-Nivells elevats de gonadotropina.

La pseudociesis és una malaltia molt perillosa. Per a evitar-la hi ha que procurar tindre cert control sobre la ment, ja que pot enganyar al cos. També hi ha que convéncer a les dones amb embaràs psicològic de que vegen a un especialista, ja que la pseudociesis pot portar incluso al suïcidi.