L'estiu és la meua estació de l'any favorita. En estiu, els dies són més llargs i les nits més curtes, fa molta calor, es pot anar a la platja, menjar gelats... I, a més, no hi ha institut! Ara estem a 11 de juny, és a dir, que tot el món està resant per a no suspendre cap assignatura (jo inclosa).
Falten deu dies per a que comence l'estiu, és a dir, que comença el dia 21 de juny. Espere que no em quede cap assignatura perquè seria horrible tindre que estar estudiant en estiu, amb el calor que fa i amb tot el món anant a la platja, a la piscina... Amb nou mesos d'estudi és més que suficient!
Estic morta de nervis per saber si he aprovat biologia o no, i també estic matant de nervis als meus amics, al meu nuvi i a la meua família... Per tant, com durant una estona vull esplaiar-me sense molestar a un ser viu, per què no usar aquest blog?
De totes formes, no hi ha molt més per a dir... Tan sols que estic desitjant que arribe el dilluns a les onze, més o menys, i que espere que tots el estudiants tinguen molta sort! ^^
Sum 41 és un dels meus grups favorits. Toquen Punk rock, melodic hardcore, alternative rock, alternative metal, pop punk i rapcore. La banda està formada per Deryck Whibley (cantant, guitarrista), Jason McCaslin (baix, corista), Steve Jocz (bateria) i Tom Thacker (guitarrista, corista).
M'agraden molt, a més de per la seua música en sí, per les lletres de les seues cançons. No és el típic grup que parla tan sols d'amor. La veritat és que no sé dir sobre que solen parlar. Tenen, per exemple, una cançó sobre política (March of the dogs), una d'amor (With me) i, les altres, són de temes distints. Per exemple, en The hell song diuen que tot el món té problemes, Best of me és una cançó de disculpa, etc.
Em sent identificada amb algunes de les seues cançons. En les seues lletres parlen de coses abstractes, com la vida, com en Happiness Machine. Un fragment de la cançó, traduït, és:
I els dies simplement passen
deixant preguntes en la meua ment,
supose que trobaré les respostes
algun dia en una altra vida.
En definitiva, m'agrada molt Sum 41 tant per la seua música com per les seues lletres i recomane aquest grup!
El Para Para és un ball d'origen japonés que consisteix en el moviment, principalment, de braços i mans, mentre que els peus tan sols es mouen d'un costat a un altre o romanen estàtics. Es practica al ritme del Eurobeat.
Cada cançó té una coreografia diferent. El ParaPara es divideix en tres parts: intro (principi i final de cada cançó), melos (estrofes) i sabi (tornada), cada una amb els seus passos de ball.
Aquest ball té distintes variants depenent del tipus de música amb què es balle, les més conegudes són el TechPara i el TraPara. Presenten diferències mínimes, basades únicament en la velocitat del ball.
El nom "ParaPara" va nàixer quan, en les discoteques, la gent, al ballar la cançó “Take On Me” del grup A-Ha, tatarellava la tornada de la cançó: "Paraparapapapa paparaparaparapara papapa".
A mi, personalment, m'agrada molt aquest tipus de ball. Pense que és molt alegre. Sé ballar algunes cançons i em sembla una bona forma de llevar-se estrès i divertir-se una estona.
L'embaràs psicològic (també anomenat imaginari, utòpic o pseudociesis) és una malaltia que consisteix en que una dona pensa estar embarassada sense estar-ho realment.
Això passa, normalment, per els desitjos de la dona de quedar-se embarassada, quan arriben a ser obsessius. També es pot produir per por a quedar-se embarassada, cosa que pot ocórrer entre les adolescents. No obstant, aquesta malaltia és més comú en els animals que en les persones.
Un cas conegut de embaràs psicològic és el de Bloody Mary (María Tudor; María I de Inglaterra). Aquesta reina va passar per dos falsos embarassos, causats per la pressió de tindre un hereu.
Les dones que pateixen pseudociesis presenten els símptomes de un embaràs real:
-Retard de la menstruació d'una duració de 9 mesos.
-Augment del volum abdominal.
-Modificacions de les glàndules mamàries.
-Sensació de moviments fetals.
-Estovament del coll uterí.
-Nàusees i vòmits.
-Augment de pes.
-Nivells elevats de gonadotropina.
La pseudociesis és una malaltia molt perillosa. Per a evitar-la hi ha que procurar tindre cert control sobre la ment, ja que pot enganyar al cos. També hi ha que convéncer a les dones amb embaràs psicològic de que vegen a un especialista, ja que la pseudociesis pot portar incluso al suïcidi.
Disculpeu-me, però aquesta vegada també deixaré l'anime per a un altre dia. Hui vull parlar sobre una pel·lícula que s'anomena "Sempre al teu costat, Hachiko" ("Siempre a tu lado, Hachiko" en espanyol; "Hachiko: A Dog's Story" en anglés). És un drama dirigit per Lasse Hallström i escrita per Stephen P. Lindsey, i protagonitzada per Richard Gere, Joan Allen i Sarah Roemer. Està basada en la història real del gos japonés Hachiko Monogatari. A Japó hi ha una estàtua en commemoració a aquest gos.
És el nét de l'amo del gos qui narra la història: Parker Wilson (Richard Gere) troba un cadell de la raça Akita provinent de Japó. La caixa on anava el gos es cau i ell s'extravia en l'estació de tren. Parker porta a Hachi (així és com s'anomena el gos, ja que ho posa en el seu collaret) a casa. Com ningú reclama a Hachi, la família decideix quedar-se amb ell, ja que a més fa molt feliç a Parker. Anys després, Hachi i Parker han desenvolupat una gran amistat.
Hachi es nega a fer coses habituals en un gos, com jugar o portar-li la pilota al seu amo. Aquest fet li sembla estrany a Parker, per això li pregunta a un home que entén sobre aquest tema, qui li diu que Hachi no farà això si no és per un motiu especial.
Un dia, quan Parker es va al treball (cosa per a la que té que agafar el tren) Hachi li persegueix fins a l'estació i es nega a tornar a casa, fent que Parker tinga que anar amb ell i després tornar a l'estació. A l'hora d'arribada de Parker, Hachi es va corrent a l'estació a esperar-li. Finalment, Parker deixa que Hachi vaja amb ell tots els dies fins l'estació. Hachi sempre torna a l'estació per a esperar al seu amo. Fins que un dia, Hachi no vol anar, per tant, Parker va a l'estació sense ell, pero Hachi aconsegueix alcanzar-li alcanzarle i li porta la pilota. Eixa és la primera vegada que Hachi juga amb Parker. Desgraciadament, eixe dia Parker pateix una parada cardiorrespiratòria que li causa la mort durant una classe.
Però Hachi continua esperant tots els dies a Parker, a pesar de que no dóna senyales de vida. Se'n va a viure amb la filla de Parker, que ha format una família, però s'escapa per a anar a l'estació i després intenta tornar a la seua antiga casa, on ja habita altra gent. Per tant, Hachi decideix quedar-se a viure a l'estació, on s'alimenta del menjar que li dóna un venedor ambulant que era amic de Parker. Hachi dorm davall dels vagons d'un tren avariat i continua esperant. Finalment, Hachi es fa vell i es debilita fins que arriba la seua mort.
La filla de Parker li conta la història al seu fill, qui té també un Akita anomenat Hachi, quan té deu anys d'edat. Quan en el col·legi tenen que parlar sobre els seus herois, ell parla de Hachi, qui, amb el seu avi, li va ensenyar el significat de la lleialtat i l'amistat.
A mi m'agrada moltíssim aquesta pel·lícula. La vaig veure fa un temps i vaig estar a punt de plorar, però no ho vaig fer perquè l'amiga amb la que la vaig veure no semblava immutada i em donava cort. En definitiva, se la recomane a tot el món.
Hui parlaré d'una cosa distinta a l'anime: la Barbie, ja que s'em va ocórrer i vaig pensar que era interessant:
La Barbie és la nina més famosa del món. Va aparèixer el 9 de març de 1959. S'anomena Barbie en honor a Bárbara, la filla de la seua creadora, Ruth Handler.
Aquesta nina ha sigut objecte de moltes controvèrsies i demandes a causa de distints motius, entre els qual es troben:
-El poc realisme del cos de Barbie. Les xiquetes la consideren un exemple a imitar i es tornen anorèxiques al intentar tindre eixes mesures.
-La primera Barbie afroamericana no tenia cap característica afroamericana a banda de la pell fosca.
-Es va crear una Barbie capaç de dir algunes frases. Algunes de les nines deien: "¡La classe de matemàtiques es difícil" (fet criticat per l'Associació Nord-americana de Dones Universitàries).
-Es va dissenyar una Barbie en cadira de rodes, però aquesta Barbie no cabia en l'ascensor de Barbie Dream House.
-La Dra. Agnes Nairn va publicar un estudi afirmant que moltes xiquetes passen per una època d'odi cap a les seues Barbies, en la qual maltracten a les nines, per exemple, decapitant-les. Aquest comportament és degut a un rebuig cap al seu passat.
Mattel, l'empresa fabricadora de les Barbies, es va ocupar d'arreglar aquestes coses o, al menys, de millorar-les. Encara així, la gent es continua queixant del cos de Barbie, que les dóna a les xiquetes una imatge falsa de bellesa, ja que si una persona tinguera les dimensions corporals de la Barbie, significaria que té anorèxia.
Per a finalitzar, diré que, en la meua opinió, Barbie és una nina adorada per moltes xiquetes (i odiada per altres) que acaba sense agradar a quasi ningú quan ja tenen la capacitat de pensar i adonar-se de que és una nina poc realista.
Elfen Lied (Cançó Élfica en alemany) és un anime gore. La protagonista s'anomena Lucy, i és una diclonius, és a dir, una mutació humana amb dues banyes en el cap, semblades a les orelles dels gats. Els diclonius tenen vectors, que són com braços invisibles i molt llargs, gràcies als quals tenen poders telequinesics.
Tenien a Lucy tancada en unes instal·lacions de investigació, en una illa. L'anime comença amb ella escapant d'aquestes instal·lacions matant al que se li posa per davant. Quan ja està a punt d'escapar li arriba una bala, cosa que fa que caiga al mar. Arriba a una ciutat de Japó denominada Kamakura, on coneix a Kōta i a la seua cosina Yuka. Així, Lucy es va a viure amb ells, com també farà una xiqueta anomenada Mayu més endavant.
A causa del tret, Lucy ha desenvolupat una doble personalitat: la sàdica que ja tenia abans i l'adorable, a la que anomenen Nyu perquè no deixa de repetir aquest so.
El director Kurama, responsable dels laboratoris d'investigació, envia a Nana, altra diclonius, a per Lucy, però quan la troba i s'enfronten, Nana ix molt mal parada.
Per això, envien a la filla del director Kurama, Mariko, la diclonius més poderosa, que s'enfronta a Lucy, la qual derrota a Mariko.
Kōta descobreix que Lucy va matar a la seua germana i al seu pare feia molt de temps, quan ells eren amics, de menuts. A pesar d'això, s'enamoren i el final de l'anime queda obert, sense saber-se si Lucy sigue viva o no.
És un anime molt bo per aquell al que li agrade el gore i el drama, però no s'ho recomanaria a algú que no puga ni vore la sang.
Doraemon és un anime que tracta sobre un gat còsmic que té una butxaca màgica del que pot traure qualsevol invent. Conta la història del gat i del seu amic Nobita, a qui li dóna els invents que necessita, ja siga perquè ha tingut algun problema amb el seu grup d'amics o pel que siga.
En cada capítol ix un invent distint i, per al meu gust, és un anime antretingut que m'agradava molt quan era més petita.
Ronda el rumor de què al final Doraemon consisteix en que en realitat tota la sèrie és un somni de Nobita, que està en l'hospital perque té càncer (en altres versions està en cadira de rodes, està en coma, té sida, autisme, leucèmia...). Però en realitat eixe capítol no va ser real mai.
A més, hi ha altres dos finals falsos. En un d'ells, Doraemon es queda sense bateria i no hi ha possibilitat de salvar-ho sense fer que perda la memòria. Per tant, Nobita estudia molt i molt de temps després, quan ja és un adult, arregla Doraemon.
En l'altre final, que té com títol "La pistola solucionadora de problemes", quan Nobita li demana ajuda a Doraemon, ell li dóna una pistola i fa que Nobita es suïcide sense saber-ho (el que fa la ignorància...)
L'anime es va deixar sense acabar, mentre que per al manga es van fer tres finals en els que Doraemon tornava al futur.
En conclusió, és un anime que mereix la pena vore i que molta gent ha vist al menys una vegada en la seua infància.
Kashimashi: Girl Meets Girl és un anime amb un argument molt curiós. Yasuna Kamiizumi està enamorada del protagonista, Hazumu Osaragi, i també ho està Tomari Karusu, altra amiga de Hazumu. En el primer capítol, un OVNI copeja a Hazumu sense voler i el deixen en molt mal estat. L'intenten reconstruir, però tenen un error, el converteixen en xica.
Aquest fet, encara que sorprèn tot el món, no canvia els sentiments de les xiques. A més, Yasuna, des de petita, és incapaç de vore els xics, tan sols les seus figures, així que pense que el fet de què Hazumu es convertisca en xica pot ser un punt a favor per a ella.
Tomari, per altre costat, està molt molesta al principi amb la transformació de Hazumu, però s'acaba adonant de què a pesar del canvi físic, ell/ella encara és el/la mateix/a per dins.
De totes formes, no hi ha molt més per a dir... Tan sols que estic desitjant que arribe el dilluns a les onze, més o menys, i que espere que tots el estudiants tinguen molta sort! ^^
