El surrealisme és el moviment que més interessant
i original m’ha semblat des de que tinc memòria. Com que sempre m’ha fascinat
el món dels somnis, així com la psicologia, és natural que em senta atreta per
un moviment estètic basat en la teoria psicològica de Sigmund Freud, pare del
psicoanàlisi, que li va donar a l’inconscient (que es manifesta, per exemple,
en els somnis) un estatus científic.
Així, les obres surrealistes reflecteixen el món
que jo considere, dins de la seua estranyesa, més bell. Els poemes i les
narracions surrealistes, desproveïts de lògica, compleixen amb la seua intenció
d’evocar aquest món, i presenten multitud d’elements onírics que fan que, al
llegir-los, visualitzes en la teua ment escenaris i fets que s’assemblen
enormement als que apareixerien en un somni, de tal manera que sents la
sensació d’estar somiant. A més, pense que la tècnica d’escriptura automàtica,
consistent a explorar els estats d’inconsciència per tal d’aconseguir un
discurs lliure de tota mena de lligams amb el món conscient, és una forma
brillant d’aconseguir els resultats esmentats, i crec que no fa falta dir que,
quan va sorgir, va ser una tècnica molt innovadora, i pot ser que encara avui
es veja com una cosa que trenca amb les tècniques d’escriptura habituals.
Per tant, no és d’estranyar que pense que el
millor moviment avantguardista és el surrealisme. Mai ha hagut un moviment que
done lloc a uns textos tan curiosos i tan bonics, i és possible que no s’arribe
a inventar. Clar que cap la possibilitat de que la meua passió per aquest
moviment es dega simplement a que tinc cor de científica, però això no li lleva
raó a tot el que he dit, no?
